Bellaterra, 19 de setembre de 2024
LLUÍS TORRES|Compartim l’emocionant relat La meva Bellaterra d’infant del poeta Francesc Garriga i Barata (1932-2015), publicat al número 41 de maig de 1992, a la revista L’Esquirol Amics de Bellaterra,
LE JARDINIER ET SON SEIGNEUR
Un amateur de jardinage,
Demi-Bourgeois, demi-Manant,
Possédait en certain village
Un jardin assez propre….. (JEAN DE LA FONTAINE)
LA MEVA BELLATERRA D’INFANT
Feia por. Anar de casa a l’estació, i mireu que són quatre passes, feia por. En tot el carrer hi havia dos llums de mala mort jo diria que amb bombetes de seixanta. I molt bosc. I molt vent entre les branques dels pins i òlibes llunyanes i remor fantasmal.
Es clar que érem petits i ens calia matinar i tornar negra nit quan anàvem i veníem dels escolapis que es regien per horaris preconciliars. I hi havia molts pocs trens a Sabadell. Apuràvem els moments abans de treure el cap al carrer a trene d’alba, i només quan sentíem que el tren enfocava l’última corba i encetava la recta de l’estació, empreníem la baixada cames ajudeu-me. Sempre hi érem a temps, malgrat que el cap d’estació, que vigilava la nostra arribada, hagués d’aturar sovint el tren alguns segons més del compte.
El carrer era sense asfaltar, ple de rocs i de tranquil.litat. Al capdamunt àdhuc hi senyorejava un pi d’ampla pitrera que enmig del pedregar servia al Frederic per fer el xiulet a la Maria Rosa, lluny dels ulls del sogre.
I tot feia olor de pi, de farigola, de romaní, d’espígol. I els aires eren sans i secs. Aquests aires eren els que ens havien dut a Bellaterra, fugint d’un Sabadell de postguerra empudegat de fums i de misèria on començaven a brillar-la quatre fabricants de «paño», i que portava a mal borràs l’asma crònica del pare.
Tots plegats, els habitants d’aquell racó de món, érem quatre i el gos (el nostre es deia orellut i era com de la família). Però respiràvem, això sí, i sentíem cantar els ocells i podíem córrer i fer el brètol per carrers i boscos sense més llei que la mirada autoritària del Casimiro quan en fèiem alguna de grossa, o els renys maternals de la senyora Pepita (ai aquesta canalla!), llustrosa matrona que des de Sant Pancràs, envoltada de majòliques i de taules i cadires cubistes, mirava amb bonhomia les quatre torres.
Tot era feréstec, com nosaltres, hereus d’una guerra que ens havia caigut entre cap i coll en plena infantesa.
I ens movíem com anguiles entre els
<<<mites» que donaven sabor a tot plegat: a l’altra banda de la vila, la fortalesa dels Vila Puig, senyorials (la senyora Maria n’era la castellana), distants, paradigma dels senyors fabricants amb pintor il.lustre incorporat, artista de ford romantic i paleta miraculosa ens camins i pallers. Els esguardàvem amb respecte i sempre d’un tros lluny… I el senyor Fabregues qui amb pas cerimoniós
baixava sovint pel carrer de la Circumvalació amb un bastonet de
senyoras i una finíssima polsera d’or a la mà esquerra, i ens mirava de molt, molt enllà… I un mossèn eixelebrat i simpàtic, fill de forners, devorador d’almoines, i que mai va veure prou clar que el pintor Tries li fes a l’altar major un crist una mica afemellat voltat d’àngels hermafrodites, esguerrats d’ala… I el senyor Vidal amb una torrassa a tocar de l’estació, amb un misteri de vitel.les de cigar havà.
Eren els puntals. Els que omplien de seny i distinció la meva Bellaterra d’infant. Ah, i les Buïgas, que jugaven a tennis amb una gràcia noucentista que ens embadalia, en una pista de terra grogosa plena de bonys i de bona voluntat, a peu d’un edifici a mig fer entre art-decó i passa que t’he vist, envoltada, això sí, d’un autèntic jardí de xiprer que algú podà més tard, potser per posar ordre al desordre, amb una gran pensada. Però per damunt de tot això, permeteu-me que insisteixi, un aire net i sa, ple de bosc sec on la ginesta floria confonent-se amb les gatoses i regalava les nits el romaní.
De cop tot començà a trontollar. Ens ho digueren els savis: si asfaltàvem els carrers, i la carretera passava pel mig del poble, tindríem la gallina dels ous d’or. S’ens acabà la infantesa.
Molt més tard vingueren els jardins nòrdics amb gespa ufanosa que calia regar fos com fos amb l’aigua agònica d’uns pous que havien estat anys i anys el nostre principal trasbals (ara com que ja tenim l’aigua clorada, fot-li greens). I vingueren les floretes capricioses, i la rocalla de revista, i les escultures comprades a preu de pedra. I se n’anaren els romanins i les farigoles, l’espígol i la ginesta i els ocells i el silenci.
I tornà l’asma i el neguit.
El redós somniat del repòs i la bona aigua es convertí en lloc de perill i en pàrquing de forasters.
Ara som «rics». Es paga bé el pam quadrat, i els nostres fills llueixen
velocitat amb motos i cotxes amunt i
avall d’uns carrers asfaltats i amb aceres misèrrimes. I ens fem boqueta de pinyó parlant dels nostres jardins escocesos. Per què ens hem de queixar si ens enllustra una universitat filla de la necessitat de reunir en un clot boirós la canalla inquieta, i el túnel de Vallvidrera (en podem reivindicar la idea mare) amb deu minutets ens abandona al tràfec d’una impossible Via Augusta per tan sols tres-centes cinquanta pessetones d’impost de comoditat, i les més ufanoses autopistes ens embolcallen fins els primers semàfors de ciutats impossibles?
Bona feina, tot plegat. I ara, més.
Soc un vell rondinaire, no em feu cas. I
estimo la poesia per més Inri.
Adéu. I a esperar l’expropiació a cops de progrés de tots els nostres somnis
d’infant.
Francesc Garriga i Barata (Neix a Sabadell, el 26 d’abril de 1932, i va morir a Sant Cugat del Vallès, el 4 de febrer de 2015). Era fill de Joan Garriga i Manich, farmacèutic i membre de la Colla de Sabadell, i oncle del també escriptor Francesc Prat Garriga (1958–1989)
Font: L’Esquirol Amics de Bellaterra
BELLATERRA.CAT 