BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 8 de setembre de 2024

LLUÍS TORRES|L’actor Salvador Fenollar, va ser l’artífex del montatge del Restaurant Atalaya de Barcelona (Av. Sarrià amb Diagonal). Els anys 70 va vendre els luxosos apartaments de l’edifici Atalaya, el més alt de Barcelona. Fou cap de vendes de discos Belter i prestigiós Roat Manager internacional. Incorporant la seva filla Astrid, va crear el grup musical infantil Regaliz, i els hi va acompanyar per les gires l’Amèrica llatina, amb un èxit espectacular. Recordem a Salva per la seva participació en Plats Bruts (1999) , Temps de silenci (2001) i Laberint d’ombres (1998), i en moltes obres de teatre.

Salva es va casar amb Beatriz Echaurre Espinel (tenia 25 anys i ella 19), el 6 de desembre de 1.962. Del matrimoni van néixer tres noies: Beatriz, 3/10/1963, Itziar, 11/1/1965, Myriam, 30/1/1966, i Astrid, 1/10/1969

Aquell any 1962 va coincidir amb desgràcies, i  Salva diu això perquè va ser l’any que el 24 de Setembre va començar a ploure a “bots i barrals” i el que semblava que era un núvol d’estiu va acabar sent la tempesta més dramàtica que va caure al país. Es van desbordar els rius Llobregat i Besos i van arrossegar tot el que van trobar al seu pas. El cadàvers es comptàvem per milers i molts es van trobar mar en dins setmanes desprès. L’altre “desgràcia” va ser que per Nadal va començar a nevar i el que tant bonic és que tinguem un Nadal blanc, es va convertir en un drama, doncs Barcelona no estava preparada per rebre els 70 centímetres de neu que la van cobrir i la ciutat va quedar col·lapsada durant una setmana. Per afegir desgracies, va ser quan ens va deixar la Marilyn Monroe i quan va estar a punt d’esclatar la tercera guerra mundial per culpa dels míssils de Cuba.

SALVADOR FENOLLAR: Com no me’n refio de la meva memòria, cada vegada més feble, vull tornar a plasmar negre sobre blanc el relat de la meva vida, que ja he fet en dues ocasions anteriors (l’any 1.994 i el 2.010) aquest últim en castellà, en la que vaig anar afegint suplements fins el 2017.

Al no conèixer cap mètode d’escriure, he volgut fer aquest document de forma cronològica i per dècades. 1 per què (com deia el meu pare) cada vegada em queden menys centímetres del meu metre, escriuré del que sóc capaç de recordar.

Primera dècada del 1.937 al 1.947

Vaig néixer el 19 d’Octubre de 1937, al carrer Miquel Angel (on eren propietaris de tot l’edifici els meus avis materns) en plena guerra civil espanyola i segons em recordava cada aniversari la meva iaia, mentre a l’exterior hi havia alarma de bombardeig, la meva mare paria mentre la llevadora estava esporuguida amagada sota el llit.

“Com a bon “balança” (ascendent capricorn), no m’agrada ni la violència, ni les discussions, ni la injustícia, però m’agrada l’equilibri la bona musica i la bellesa fisica (especialment en les dones). També m’agrada mes la calor que el fred“.

El dia del meu naixement el meu pare estava a Girona (a capitania general) i com en temps de guerra no es podien cursar telegrames particulars (però si comercials) van idear un sistema per fer-li saber al meu pare el sexe del fill que havia tingut. Com el meu avi matern (que tenia negoci de fruita) tenia un client a Girona, per indicar si havia sigut nen o nena, li enviaria un telegrama indicant “vagó de melons” si era nen o “vagó de síndries” si era nena. I així ho van fer. El primer telegrama anunciava l’arribada d’un vagó de fruita i el segon, el vagó de melons. I així el meu pare es va assabentar que havia tingut un nen. Els mencionats telegrames.

Tal com he explicat, el meu pare estava a Girona. Ell va ser excedent de contingent es a dir que no havia d’anar a fer el servei militar, però a l’esclatar la guerra, abans que el mobilitzessin, es va presentar voluntari per escollir el destí i com ell era administratiu, va anar a parar a Capitania portant la intendència i, segons m’explicava, a les nits, junt amb el seu capità, anaven a socórrer a famílies necessitades, portant-los aliments i mantes.

Com el meu pare veia que la guerra no s’acabava, va llogar una habitació a Girona perquè la meva mare i jo estiguéssim a prop de ell. tropes nacionals avançaven, es va decidir que la meva mare i jo ens en tornéssim a casa dels avis. Ja no hi havia transport disponible i la meva mare fent “auto stop” va poder pujar a la caixa d’un camió ja que no tenien lloc a la cabina, a amb mi, tots dos embolicats amb una manta, en plena tramuntana i esquivant les bombes, vam arribar a Barcelona.

Al meu pare el van enviar a la batalla de l’Ebre i com ell era un pacifista, quan li van entregar l’arma i municions, el primer que va fer va ser llançar-los a la cuneta. A qui se suposava que havia de matar? Va passar tot el Nadal amagat al cràter que havia fet un obús i no va poder ni menjar de la por que va passar i pel tremolor que tenia a les mans. Quan va poder i, d’acord amb els seus companys, es va passar al bàndol nacional. D’allà el van passar a un camp de concentració, i quan li van preguntar qui podia avalar-lo, va donar el nom d’Antonio Rosal (un dels propietaris de la empresa on ell treballava) i que només sabia que estava vivint a San Sebastian. El van localitzar i gracies a la seva intervenció, no el van jutjar com espia.

Dècada, del 1.967 al 1.977

Un dia vaig convidar a sopar a Andrés Duran, que l’havia conegut per haver sigut el primer cap de la meva germana Merche i tenia certa relació. Al acomiadar-se de casa meva mentre li ensenyava el pis, va veure que tenia el despatx allí i es va estranyar que treballés a casa. Aleshores em va convidar a que fes servir el seu despatx al carrer Loreto, que traslladés totes les meves coses i de pas li fés de cap de vendes de la seva immobiliària. Així ho vaig fer i al poc temps vaig anar deixant les altres representacions per dedicar-me de plé a Construcciones Catalanas.

A Construcciones Catalanas vaig passar els millors anys de la meva vida laboral. Jo venia d’estar a les ordres del meu sogre i malgrat ser una bona persona, com a cap, era una mica tirà. M’havia anul·lat la meva voluntat, fent-me sentir a vegades una mica inútil, no trobant res ben fet i quasi no m’atrevia a prendre decisions per temor a cagar-la. En canvi l’Andrés Duran va saber treure el millor de mi, aprofitar les meves qualitats, valorant la meva feina i magnificat els meus èxits. Em deixava prendre decisions i no em coartava la meva opinió. Érem un equip molt complet i ens reuníem un cop a la setmana per dirimir i comentar la marxa de l’empresa. Ens vam traslladar als baixos de la Avda. Victoria 12 (en la actualitat Avinguda de Pedralbes) en un edifici construït per la nostra empresa on en Andrés Duran es va quedar a més dels baixos, un pis i un estudi a l’àtic.

“Una de les edificacions més emblemàtiques va ser Atalaya de Barcelona (un edifici singular, el més alt de Barcelona llavors), que l’Andrés Durán havia somiat construir-lo i es va comprometre a fer-lo per sols 100.000.000 de pessetes. La promotora ho va acceptar i es va fer l’edifici”.

En el projecte havia d’haver a la última planta, la 22, un restaurant de luxe, junt a un complex gastronòmic que es completava amb un “grill” al primer
soterrani i un club privat a la planta baixa.

La promotora, veient que ningú es llançava a invertir en aquest projecte, volia modificar el projecte convertint aquest espai en apartaments. Aleshores l’Andrés va dir que s’ho quedava
ell.  Així ho va fer i al marge de la decoració que la van fer dos decoradors de molt prestigi, la resta de material, contractació de personal, disseny i compra de quasi tot, m’ho va
encarregar a mi. Jo no tenia ni idea del que era un restaurant de luxe i sort que el primer que vaig contractar va ser el primer “maître” en Saturnino Giménez, que havia estat a les millors empreses de restauració d’Europa i a més d’entendre i saber portar el personal, era un expert en vins. Per una altra part i pel meu compte vaig visitar el Via Veneto, el Reno i el Finisterre,
per veure com es feien les coses en aquests establiments. El dia de l’inaugura informació del Restaurant Atalaya, en el que estaven totes les autoritats del país, es va espatllar la maquina de fer glaçons i vaig haver de anar amb smoking i una galleda pels bars del barri a buscar glaçons per les begudes.

També es va parar a la meitat del camí l’ascensor que pujava els 22 pisos en
14 segons sense parades, amb Jose Mª de Porcioles i la seva esposa dins (el batlle de Barcelona).

La cuina també la vaig dissenyar jo, basant-me amb els pressupostos que havia demanat a diferents proveïdors d’aquest material (Matachana i Mas Bagà), i ho vaig combinar al meu criteri, sobre els plànols que m’adjuntaven els pressupostos. Quan vaig fitxar el chef de cuina, el Sr. Méndez, li vaig ensenyar el que havia dissenyat i aquest em va preguntar: Vostè diu que no hi entén?
Perquè li semblava quasi perfecte. Tanmateix em va posar dos pegues, la primera era que no volia la cafetera dins la cuina (pels olors) i la va fer treure a un annex, i la segona era que jo en les càmeres frigorífiques havia previst tres seccions (carn, peix i congelats) però ell em va dir que un restaurant de luxe no ha de tenir congelats i en comptes d’això li posés un compartiment més petit per la caça, amb una porteta on ell pogués posar la ma i si al estirar la ploma o el pel del animal es quedava amb una mica entre els dits, es quan cuinaria el plat. Provenia de la alta gastronomia francesa.

A l’edifici Atalaya van traslladar el meu despatx i de pas fer la venda dels apartaments de l’edifici. Es va decorar un local dels baixos per aquesta finalitat. Inclús hi tenia una maqueta de la torre que va costar llavors 70.000 pessetes. Tenia dos hostesses (Carmen i Doris) per acompanyar als possibles compradors a veure els apartaments. Havíem encarregat a la empresa Decorart, perquè moblés uns quans apartaments com a mostra, i de pas si un client volia que els decorés el seu, rebia una petita comissió del decorador.

Per mostrar la resta d’edificacions de l’empresa tenia un equip amb un element a cada promoció, que ho feien a partir de les 7 de la tarda i els dissabtes i diumenges i jo em recorria totes les finques per reforçar la venda. Durant la setmana, com havia acostumat als clients que estàvem fins tard, quasi sempre plegàvem a les 10, però un dia vam decidir amb l’Andrés que havíem de plegar com a màxim a les 9 i així ho vam fer.

El sou que jo tenia no era gens generós, doncs cobrava 26.000 pessetes al mes (any 1.972), que consistien en 21.000 oficials mes 5.000 extres que em donaven sotamà. Jo ja tenia les quatre filles i la meva economia era molt limitada, però cada vegada que parlava amb Andrés Durán, hem deia que si necessitava quelcom puntual, ell m’ho resoldria, però jo no volia estar hipotecat constantment i vaig decidir deixar-me estimar pel primer que m’oferis quelcom.

Tornant a Atalaya, una de les estafes que vaig ser víctima va ser, que un dia es presentà un senyor molt ben vestit, fumant un “Davidov” del 0. Era en Julio Muñoz Ramonet, molt conegut al país per ser un gangster de primera línia i amb aires de superioritat em demana que li ensenyi un apartament. Ho vaig fer i em demana que el decorés amb mobles abans d’una setmana, que se’l quedaria i possiblement un altre o altres. Amb il·lusió em vaig posar mans a la obra i abans que poses cap moble es presenta amb un altre senyor parlant amb alemany i em diu amb un talant de extrema confiança: Fenollar, acompañenos a “mi” apartamento. Ho vaig fer i vaig veure que no deixaven de parlar en alemany i fer fotos. Al acomiadar-se em va insistir que urgentment li decorés l’apartament i que ja podia portar-li el contracte a casa seva (un palau a la part alta del carrer Muntaner, que havia sigut del Marques de Comillas). Així ho vaig fer, vaig arribar puntual i desprès d’esperar més d’una hora, la secretaria em diu que el Sr Muñoz estava “consternado” i que no em podia atendre perquè havia hagut de sortir de viatge, però que em trucaria per tornar-hi la setmana vinent i que no oblidés els mobles. Va passar la setmana, vaig trucar i ..que estava de viatge, però que em trucaria, va passar una altra setmana i el mateix i així fins ara. Sort que el decorador va aprofitar els mobles per mostra. Suposo que va ser una rebuscada excusa per estafar al pobre alemany. Aquest personatge va morir a Suiza fugit de la justícia espanyola per les moltes estafes i tanmateix vaig assabentar-me que també va estar embolicat amb l’assassinat d’una prostituta de luxe.

Un altre aspecte del comportament humà es com es manifesta l’agraïment dels favors. Havia venut un estudi a la part alta de Barcelona a una senyora i a l’hora de fer el contracte em va demanar que li orientés per contractar els comptadors dels subministres. Jo no sols la vaig orientar sinó que li vaig tramitar (a mi no em costava cap esforç i no m’apartava de la meva feina), però ella va insistir que m’havia de fer un regal i que li digués que em feia falta i que em fes il·lusió. Després de resistir-me li vaig dir que m’agradaria tenir una escopeta de caça. Em va preguntar a on la podia comprar i li vaig orientar cap a una armeria. Ella va anar a la armeria Beristany i va deixar pagada la millor escopeta (una Bufalo). Allí em van dir que em treies el permís i ho vaig fer. La meva dona mai va creure que no m’hagués lligat a la clienta. Un altre cas, però a la inversa, va ser que un propietari d’un pis de luxe que l’haviem construït nosaltres em va dir que el posés a la venda i que m’encarregaria jo (que segons ell, em creia el més competent). Li vaig preguntar quant en volia i em va dir 4 milions de pessetes i tot el que passes d’aquesta xifra, podia quedar-m’ho. Li vaig vendre per 4,5 milions i quan s’estava signant la escriptura, em va dir en to solemne que jo mereixia un agraïment i em va regalar un clauer de plàstic de propaganda de la Pegaso (empresa on ell treballava). Tot un detall i te n’adones que la misèria no està als carrers de la India, sinó en la mentd’algunes persones que la seva major pobresa son els diners que tenen en el seu compta corrent.

Un dia va aparèixer per Atalaya un senyor (Francisco Mendez) amb una jove belga (Marie Claude Nys) que ell deia que l’assessorava, però que en realitat eren amants. Total que es van quedar un apartament dels més grans. La venda es va fer existint una relació molt fluida entre el Sr. Mendez i jo. I un dia em va preguntar quan em pagaven, li vaig dir i ell em va oferir cobrar 500.000 pessetes anuals per dirigir una empresa estibadora al port de Barcelona. No m’ho vaig pensar massa i em vaig embarcar a aquella aventura que per poc, quasi surto amb els peus per davant.

Faig una aclariment i és que el què van posar al meu lloc a Construcciones Catalanas (el Sr. Heras), d’entrada ja li pagaven el doble del que jo cobrava, tot i amb això als dos mesos no va poder aguantar que la gent li parlés tant bé de mi, que no va voler ser el que substituïa al Sr. Fenollar i se’m va anar. Als pocs mesos, jugant a tennis a un hotel de la Costa Brava, va caure a terra mort ocasionant un aldarull considerable a la direcció del hotel.

Torno a Atalaya. L’Andreu Duran feia de “mecenas” del pintor Pedro Pacheco i que ens vam fer molt amics, tant és així que quan es va casar amb Doris (la meva secretària), jo li vaig fer de padrí de boda. A la foto, el dia del seu casament. Pedro Pacheco era un pintor abstracte amb un estil molt propi i va posar uns quants quadres al meu despatx per si en podria vendre algun. Em va donar els preus i es van fer algunes vendes, entre elles a la “amiga” d’en Mendez (la Mari Claude), que es va enamorar d’un i naturalment el Sr. Mendez li va comprar. En Pedro Pacheco em va dir que em donaria el 10% de comissió a la primera venda i a més em convidava a un sopar. Aquest quadro era la primera venda i el sr. Mendez em va dir que l’anés a cobrar al seu despatx a la Via Layetana. Vaig anar i es veu que s’acabaven de barallar amb Mari Claude i em va dir que me’l pagava perquè així ho havia promès, però amb la condició que li despengés i me’l endugués. Així ho vaig fer i quan li vaig anar a portar em va dir que me’l quedes o el llancés, perquè no volia saber res del quadre. Em vaig quedar amb el quadre, el Pedro em va pagar les 4.500 pessetes i em va a convidar al sopar. Finalment el quadro va anar a parar al despatx d’una empresa immobiliària que vaig treballar anys mes tard. A la imatge, el quadro en qüestió (desnudo integral)

Al port nomes vaig estar des de setembre de 1.972, fins febrer de 1.974 i tal com he dit, vaig marxar “per cames” doncs perillava la meva integritat física.

Recordem a Salvador Fenollar per la seva participació en Plats Bruts (1999) , Temps de silenci (2001) i Laberint d’ombres (1998), etc., i en moltes obres de teatre 📷 CEDIDES

Font: Salvador Fenollar i Zaragoza