BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 7 de setembre de 2024

Introducció

Aquest document són uns breus apunts històrics redactats de manera improvisada» per Miquel Sánchez al novembre de 2016, per donar resposta a la demanda d’informació que se li va fer, destinada a un treball més ampli sobre la «Revista de Sardanyola» que,  en principi, voldríem publicar durant l’any 2017.

En Miquel ens ha donat permís per difondre «online» aquests apunts, encara que en principi no estaven redactats amb aquest objectiu

Pensem, però, que són prou interessants com per proporcionar una primera aproximació a la història d’aquesta publicació, tant atípica per molts motius i que va jugar un paper més que destacat a la vida social i política de Cerdanyola durant els darrers anys del franquisme  i els primers de la transició política

Voldríem que aquest document pogués servir, també, com a petició d’informació a totes aquelles persones que puguin tenir informació, dades, o documents relatius a la revista de Sardanyola, i molt especialment a la segona etapa de la publicació.  És a dir, la que va començar amb l’arribada del nou equip parroquial, encapçalat per Mossèn Josep Rosell, a Cerdanyola

1) L’etapa confessional catòlica (62-70)

El mes de desembre de 1962 es va publicar el núm. 1 de “Sardanyola”, un mitjà de comunicació local, amb periodicitat mensual, de pensament confessional catòlic, dependent de la Parròquia de Sant Marti de Cerdanyola. Des del primer moment la revista va treballar amb subscriptors, hi havia tres llocs per inscriure’s: la Casa Rectoral, el Bar Grau i la floristeria Morera.
Per que la gent de Cerdanyola sabés de què anava a la portada hi havia un pessebre, un poema titulat “Nit de Nadal” i un fragment de l’evangeli de la primera missa de Nadal. Els col-laboradors inicials van ser Josep Naudi, Jaume Mimó Llobet, Justiniano Hidalgo Barriuso, Antonio Tomás, A. Ferrer-Dalmau, Ramon Tusal (“Ray”), Francisco de P. Roset, Juan Sala Llargués, Luis Diego i Jaume Marquet Puig. N’hi havia alguns que escrivien amb pseudònim com “Candilejas” (teatre), “Ray” (música), “Anaid”, Jurelius, Luis de Arquer, Encara que la revista s’escrivia gairebé tota en castellà, des del primer moment els col-laboradors Mimó i Naudi ja ho feien en català. Acabava aquell primer exemplar amb dues notes reveladores: 1) “en este número no se insertan anuncios porque ha sido costeado por un anónimo y entusiasta colaborador”; i 2) “Suplemento de la Hoja Parroquial”
A l’editorial de desembre 1965 hi ha comentaris sobre França, Rhodesia, Vietnam, Xina i l’Amèrica llatina. El gener de 1967 va celebrar el núm. 50 i deien que estava en ple creixement. La revista publicava una fulla informativa de l’Ajuntament a canvi d’una subvenció econòmica. Alcalde i secretari la feien servir de mitjà publicitari, amb col-laboracions constants, simbol del nacionalcatolicisme d l’Estat confessional. Noves col-laboracions van ser les de Carlos Celso, Octavio Morado, M. Cristina Casas Palau. Els redactors van qualificar el mitjà de “butlleti”. En realitat era molt prim: 4 pågines del suplement de l’Ajuntament i 12 pågines del text periodistic més la publicitat.
El desembre de 1968, a partir del núm. 73, es va produir el canvi de nom del butlletí que s’havia dit “Sardanyola” des de la seva fundació. Ara, es diria “Revista de Sardanyola”, nom amb el que es mantindria fins la seva desaparició l’any 1977. S’argumentava que es fela per l’adaptació als nous temps i noves lleis

2) Els meus inicis a la revista (64-70)

Miquel Sánchez vaig néixer el 1943 al barri de Baix de Cerdanyola. Parlavem en castellà a casa i al col-legi; jugàvem al carrer on aprenia el català. Encara que nascut a Cerdanyola, no coneixia que era el poble: ni al col-legi ens ho explicaven ni a casa ho sabien. El meu camí de Damasc, en el qual se’m van obrir els ulls a la veritat objectiva del poble i el franquisme, va tenir lloc l’any 1971. De resultes d’aquest fet, vaig començar a enviar els primers escrits, en forma de carta a la redacció, a la revista “Sardanyola”.
El primer escrit que em van publicar va ser “Cuestiones de interés para la población” (març 1964) i el signava com M. Sánchez. El van incloure a les “Cartes al director”. Van seguir d’altres el juny i juliol de 1964, signats com M. Sánchez i M.S.G. Després d’una pausa pel servei militar i estudis d’enginyeria a Terrassa, vaig reprendre les col-laboracions amb diversos articles com “Dónde se esconde el hombre?” (desembre 68), “La calle Santa Ana (gener 69).

3) Etapa de transició de la revista (71-72)

El 14-10-70 va arribar, procedent de la diòcesi d’Urgell, un nou equip sacerdotal a la parròquia de Cerdanyola, encapçalat pel rector Josep Rosell i els nous diaques, aviat sacerdots, Angel Bringué i Ramon Gràcia. Mn. Rosell va ser el director de la revista i Mn. Bringué el sotsdirector. La primera tasca parroquial que van haver d’estudiar va ser la modernització del Casal Parroquial i el nomenament d’una nova Junta Rectora. La revista va quedar per més endavant
El nou sotsdirector, Angel Bringué, va escriure algun article com “Palabras…utópicas!” (juliol 71). En la mateixa data es va publicar l’article “Sardanyolés”, adreçat a la reforma de la revista i a la creació d’un nou equip de redactors. El setembre del 71 es va produir una col-laboració molt especial, la de Mn. Rosell, amb un llarg article sobre el Casal Parroquial. Al número de setembre del 72 es va fer pública la nota “Aclaraciones a los lectores”, signada pel sotsdirector.
L’arribada del nou equip parroquial encapçalat per Mossèn Rosell va suposar canvis radicals en el funcionament de la parròquia i de la revista
En aquesta fase, la revista encara tenia una orientació preconciliar, però ja hi havia algunes coses que no agradaven al poder politic. Va ser legalitzada amb la nova llei de Premsa, del ministre d’Informació, Manuel Fraga, com “suplemento de la Hoja Parroquial, encaminada a proporcionar el pasto espiritual a los feligreses de la parroquia de San Martín de Sardanyola”.
A partir de 1971 es va produir la incorporació d’Andrés Salillas Garcia a l’equip de redacció, la qual va constituir una llarga i fructifera etapa de col-laboracions periodístiques, tant en temes d’història com de crònica ciutadana. Esmentaré les més importants: “Sardanyola i Ripollet a principis de segle (1914)” (abril 71); idem (1915) (maig 71); (1916) (juliol 71): (1917) (agost 71); “La canalización del Rio Sech” (novembre 71); “Un primer año de quehacer sacerdotal” i “Carlos Buigas Sans” (desembre 71); “Cruz Roja Española” (abril 72); “El Poligono Badia (maig 72); “El Cementerio Comarcal” (juny 72), “La primera Peña Flamenca de la comarca” (juliol 72); “Sardanyola, orgull del Vallès” i “Vilcom Serraparera” (agost 72). També van continuar com col-laboradors alguns que procedien de l’etapa anterior. Anaid, F. Roset, J. Tabuenca, J. Marquet, etc.
En aquesta nova singlada vaig fer diverses col-laboracions i, per no quedar-me curt, vaig utilitzar diversos pseudònims com M.S.G, MASG, Miquel, SAMI, GELSA i Miquel Llamerit: “Infracciones municipales” (octubre 71); “Suministro de butano” (gener 72); “horario recogida de basuras (març 72); “Cuatro preguntas” (maig 72); “La ineptitud en funciones” (juny 72); “Algo sobre los bares y el orden” (juliol 72); “¿Catalán en la escuela?” (agost 72); “¿Como funciona la Seguridad Social” i “Meritxell” (octubre 72); “Calle Santa Ana” i “Ventana abierta” (novembre 72); “La medicina del Seguro a examen” (desembre 72).
Eren moments de problemes econòmics i pèrdua de subscriptors. A la revista d’octubre del 72 es va publicar una nota que donava explicacions pels constants retards per culpa de l’equip de treball. Afegia que, entre novembre i desembre, es faria una reestructuració de la revista.
En acabar-se l’any 1972, la ysrevista no  100 pessetes. El que no anunciava era el profund canvi d’orientació periodística que s’anava a produir a partir de gener.

4) L’etapa de profunda renovació (73-77)

La modernització de la “Revista de Sardapppnyola” i la seva conversió en un mitjà informatiu al servei de les necessitats del poble, va ser l’objectiu d’aquesta nova i definitiva etapa. Eren anys de repressió i alguns articles havien de sortir sense signatura o amb un asèptic “Equipos de Redacción”, “Equipo de Barris”, “Equipo de Análisis Laborales”, etc. La revista de gener de 1973 va ser el primer exemplar protagonitzat pel nou equip de redactors. La portada era de Jesús Bolinaga i representava un Sant Marti damunt d’un pastis saborós, possiblement el pastis urbanistic cerdanyolenc. Va signar amb “Bolinaga”, “Bolinaga Duba” i “Oh Jesús”. Algunes portades no anaven signades. La primera portada de Maruchi va ser la del juny del 74, sinó m’he descomptat amb alguna anterior.
Continuaven molts articles sense ser signats. La Tere Puig va escriure “Ligue, politica y estudio”, la Rosa M. Dumenjó “La Seguridad Social” (febrer 73), el “Xaneta” “¿Que es la televisión?”, l’Angel “La salvación y el cuento de la cebolla” (març 73). Capella Alsina i Xavier Mas “Detrás de cada nombre” (setembre 73), Maruchi/Maruchy i Ignacio Sáez (maig 74), A. Ribera Servent (setembre 74), Alfredo Bienzobas Convenios colectivos” (novembre 74), Prats de Bidasoa “El conflicto chino-soviético” (maig 76), Riviere (jun 76). Altres van ser “Iñaki”, “Fred Holik”, “Manelich”, “Danovich”, Zaratrusta, “Layret Layret de la matinada” Sandokan.
De l’etapa anterior, vam continuar Josep Naudi, “Anaid” amb “Ulls del Campanar” (darrera col-laboració setembre 75), l’Andrés Salillas “Que si aqui, que si allá” (darrera col·laboració febrer 74) i jo “Informe”. Vaig continuar amb els pseudònims d’abans, Miquel, MASG, SAMI, GELSA, Miquel Llamerit, i vaig afegir de nous com Miquelius, Mikelius, Miquelet…el Xiulet, Pepet….el Xiulet (des. 74),, Lairet, Lairetel Xiulet (feb 75), (altres Xiulets que van sortir no eren meus), i Domènec Macià (aquest era el que usava a “Mundo Diario” i vaig emprar-lo per la secció “Facta non Verba”), Miquel Sánchez (oct 75).
L’estiu de 1973 va servir perquè l’Ajuntament trenqués amb la revista i cancel-lés la col-laboració i la subvenció que feia des de la creació de “Sardanyola”. Evidentment, el model periodístic actual, amb critiques continuades a l’ajuntament i al poder econòmic urbanístic, no servia als interessos dels dirigents. Veien que la revista ja no era confessional católica (submisa i amb espais cedits), sinó que s’havia convertit en un mitjà critic de denúncia. L’escrit de l’alcalde deia que l’Ajuntament havia “decidido publicar una hoja informativa mensual y exclusiva”.
L’any 1973 seguia col-laborant en forma de breus notes i algun article. Era una revista encara preconciliar, però que ja acceptava publicar petites coses no compromeses amb el règim, però sense fugir massa d’estudi.
Voldria dir ara que, si bé el català l’havia après de nen jugant al carrer, mai me’l van ensenyar ni a les escoles de Cerdanyola ni de més gran a l’escola tècnica de Terrassa. Els estudis a L’Autònoma van ser sempre en català, però, clar, ja havia mort el dictador. Vaig començar a escriure en català, sense haver-lo estudiat mai i això és fort, el maig de 1975 a les pàgines de la “Revista de Sardanyola” i, des d’aquell any, amb totes les mancances linguistiques inherents, ja no he deixat de fer-ho. Es fa estrany haver de dir això, però els que vam néixer a la postguerra vam quedar marcats per molts déficits i mancances i la del català -idioma proscrit pel franquisme- en va ser una més.
De les reunions que vam tenir mentre va durar el projecte “Revista de Sardanyola” (1973-77), de la mà del nou equip de sacerdots de la parròquia de Sant Marti, vaig adonar-me’n que hi havia una altra Cerdanyola que jo no havia conegut fins aquell moment. Jaume Mimó Sarrablo, sempre creatiu, coordinava el grup de redacció, del qual l’Angel Bringué seguia com sotsdirector. El Jaume impartia criteris i idees i comunicava vivències d’aquelles que, de petit, havia fet seves al costat del seu pare, a qui acompanyava a “trepitjar el terme municipal: des de la serra de Collserola fins les fonts boscanes i els jaciments de la bobila Sallent-Unyó, Canaletes, turó de Ca n’Oliver, les Antigoses, la Betzuca, la Pedra Piula, etc.
El Nadal de 1974 la revista va publicar un editorial on recollia que la revista s’adreçava a “todos aquellos que viven la Navidad cada adia del año: en la fábrica, en el campo, en la oficina, etc…, y que además son capaces de superar la monotona y rutinaria vida industrial y se elevan a cotas más humanas”. Prosseguia dient que el mitjà “respectava totes les opinions”, que el proper any serien prioritaris “els temes locals” i que no podia admetre les pressions que rebia. Finalitzava en adreçar-se a totes les “personas que estén unidas en la erradicación del inmovilismo y trabajen por un bienestar social”. Va ser un moment important per la continuitat del mitjà.
D’acord amb la Llei de Premsa, van publicar en aquella data qui integrava la revista: José Rosell Ramonet (director), Angel Bringué Garreta (sotsdirector), i el Consell de Redacció estava integrat per Lluis Almirall, Joan Morera, Josep M. Cortada, Jesús Bolinaga, Rosa M. Dumenjó, Jordi Prat, Xavier Mas, Tere Puig, Ignasi Sáez, Enric Marin, Alfred Bienzobas, Alfons Ribera i Maruchi, “entre otros” Des. 74).
La revista va atendre la major part de conflictes laborals que hi havia a la zona: Meler (novbre 74), Indecasa (des. 74), Grace (oct 75), Uralita i Asbestosi (febrer 77), El moviment de barris a través de les Associacions de Veins tampoc va ser negligit (Fontetes, Banús, Gurugú).
Al número d’abril del 75, la revista confessava que estava sotmesa “a un implacable ayuno económico”, afegia que la millor Llei de Premsa “es la que no existe”; Una nota annexa al núm. 150 comunicava que la revista tenia un retard d’una setmana a causa de la seva viabilitat administrativa (agost 75). La revista va haver de pujar el preu als subscriptors a 220 pessetes anuals (des. 75).
El desembre de 1975 la revista fa públic el Consell de Redacció. El director i el sotsdirector són els mateixos i al consell hi ha la baixa de Rosa M. Dumenjó. Les altes són les de Josep Pinent, Jordi Fondon i Isabel Juanola.

El darrer número de “Revista de Sardanyola va ser el 169, abril 1977. Els deutes econòmics a causa de les sancions administratives imposades, van fer inviable la continuïtat de la revista i va restar suspesa.

Font: Miquel Sánchez, Revista Cerdanyola