Bellaterra, 6 de setembre de 2024
ELS ANYS DE LA GUERRA CIVIL A BELLATERRA (1936-1939)
“Entre els estiuejants del 1939 recordo la familia Roda Ventura, els Fàbregas, els Llorach, els Ábalo, els Tamburini i també alguns de nous: els Bardella i els Rovira. Crec que aquest any també es va establir a Bellaterra la familia Codina-Vila Puig“.
El dia 25 de gener del 1936 la ciutat de Sabadell va caure a les mans de les tropes franquistes, que procedents de Sabadell s’havien internat cap a Terrassa i Sabadell. El dia 26 a les deu del ma- ti, aproximadament, jo passejava per la Diagonal, a prop del Palau Reial de Pedralbes, menjant un entrepà i poc desprès m’en vaig anar Diagonal enllà cap al centre de la ciutat seguint després cap a Sant Andreu i continuant vers el Nord. Darrera meu venien les tropes franquistes que van ocupar Barcelona.
Començava una nova època, amb canvis fonamentals, tant de fons com de forma. Com anecdotari significatiu i dintre del nostre àmbit territorial, recordo que el nom de Sant Cugat es transformà en el de San Cucufate, el de Sant Quirze en el de San Quirico i la plaça de Catalunya de Barcelona va ser ba tejada durant un temps amb el nom de Plaza del Ejército Español.
La tragèdia també va incidir a Bellaterra; en els primers dies de la revolució va ser assassinat el senyor Bartomeu, fundador de l’Hostal de Sant Pancràs i un dels primers puntals de Bellaterra i acabada la guerra va ser arrestat i després afusellat el senyor Plaza, cap de l’Estació de Bellaterra, de la companyia de Ferrocarrils de Catalunya.
Durant els tres anys de la guerra civil Bellaterra va quedar neta d’estiuejants. Hi va romandre la familia Cots, si bé el Casimiro vivia amagat en algun indret de Barcelona. Al començament de la revolució va quedar sota l’autoritat del camarada Pérez i els seus nois, més tard s’hi establí una unitat de l’exèrcit popular formada per milícies procedents d’Estat Català, que ocupaven algunes torres, com la dels Grifé, havia la Plana Major o la nostra per una companyia d’ametralladores. Més tard la unitat va ser tramesa al front i les torres foren ocupades per families de refugiats principalment provinents del Nord.
Les torres aviat quedaren lliures de refugiats. L’autoritat militar ordenà el retorn de totes aquelles families al seu lloc d’origen i els hi va assenyalar dia i hora per prendre el tren cap el seu destí. Els procediments eren expeditius.
Va començar el retorn dels estiuejants, jo no vaig participar en aquell període de recobrament de les propietats perdudes perquè passava una temporada al balneari del carrer Entença. Segons notícies, les torres recuperades estaven en un relatiu bon estat, però hi havia un veritable garbuix en el mobiliari. Potser entre els refugiats hi havia un amical canvi de mobles. Les noves autoritats de Cerdanyola varen organitzar una exposició dels mobles desperdigats i de propietat desconeguda on els bellaterrencs i altres ciutadans de la comarca hi acudien per la seva identificació i recuperació. Es murmurava, aleshores, que la recuperació, en alguns cassos, havia estat bastant generosa, amb l’argument justificatiu que si el moble no era el mateix, n’havien per dut d’altres de semblants. Al Club Bellaterra no hi havia destrosses, però el mobiliari havia desaparegut i només hi quedava un sillonet de vímet. La pista de tennis continuava igual, segurament les gallines que l’havien ocupat durant aquells anys no tenien instints destructius i el xalet havia servit d’escola per als menuts de Bellaterra. També és possible que alguns mobles servissin per a la calefacció o la cuina,
doncs la falta de carbó, petroli i electricitat va ser angoixant durant els últims temps.
Durant el mes d’agost i després de sortir del balneari vaig passar una quinzena a Bellaterra, amb la torre precàriament amoblada, per referme una mica dels entrebancs soferts. Entre els estiuejants del 1939 recordo la familia Roda Ventura, els Fàbregas, els Llorach, els Ábalo, els Tamburini i també alguns de nous: els Bardella i els Rovira. Crec que aquest any també es va establir a Bellaterra la familia Codina-Vila Puig.
El 1939 va començar el canvi de signe dels estiuejants de Bellaterra. Abans la majoria procedia de la ciutat de Barcelona, però després vingueren d’altres indrets, principalment de Sabadel i també va començar, encara que molt lentament, la transformació de Bellaterra en ciutat residencial.
L’estiu del 1939 fou un periode trist,
deixant de banda l’eufòria per la recuperació de les propietats. En general l’economia pública i privada estava en plena bancarrota, trets de la minoria estraperlista que havia començat el seu esplendor per si no fos prou el dia 1 de setembre començava la segona guerra mundial. Va ser un estiu sense activitats col·lectives, el Club Bellaterra paralitzat totalment, això no vol dir que no es fessin alguns partits de tennis a la pista o xerrameques en uns bancs de fusta clavats a terra i que no havien de saparegut o es prengués alguna beguda a l’Hostal de Sant Pancràs, que la senyora Pepita havia restablert immediatament, els diumenges, sortint de missa, que encara se celebrava en un magatzem de darrera de l’Hostal.
ARTUR VIDAL I SOLÀ
(Jutja a Sabadell i Cronista oficial de Bellaterra)
Font: L’Esquirol del Vallès
BELLATERRA.CAT 