ELS ANYS DE LA GUERRA CIVIL A BELLATERRA (1936-1939)
“Entre els estiuejants del 1939 recordo la familia Roda Ventura, els Fàbregas, els Llorach, els Ábalo, els Tamburini i també alguns de nous: els Bardella i els Rovira. Crec que aquest any també es va establir a Bellaterra la familia Codina-Vila Puig“.
Artur Vidal i Solà 📷 L’Esquirol del Vallès
El dia 25 de gener del 1936 la ciutat de Sabadell va caure a les mans de les tropes franquistes, que procedents de Sabadell s’havien internat cap a Terrassa i Sabadell. El dia 26 a les deu del ma- ti, aproximadament, jo passejava per la Diagonal, a prop del Palau Reial de Pedralbes, menjant un entrepà i poc desprès m’en vaig anar Diagonal enllà cap al centre de la ciutat seguint després cap a Sant Andreu i continuant vers el Nord. Darrera meu venien les tropes franquistes que van ocupar Barcelona.
Començava una nova època, amb canvis fonamentals, tant de fons com de forma. Com anecdotari significatiu i dintre del nostre àmbit territorial, recordo que el nom de Sant Cugat es transformà en el de San Cucufate, el de Sant Quirze en el de San Quirico i la plaça de Catalunya de Barcelona va ser ba tejada durant un temps amb el nom de Plaza del Ejército Español.
La tragèdia també va incidir a Bellaterra; en els primers dies de la revolució va ser assassinat el senyor Bartomeu, fundador de l’Hostal de Sant Pancràs i un dels primers puntals de Bellaterra i acabada la guerra va ser arrestat i després afusellat el senyor Plaza, cap de l’Estació de Bellaterra, de la companyia de Ferrocarrils de Catalunya.
Durant els tres anys de la guerra civil Bellaterra va quedar neta d’estiuejants. Hi va romandre la familia Cots, si bé el Casimiro vivia amagat en algun indret de Barcelona. Al començament de la revolució va quedar sota l’autoritat del camarada Pérez i els seus nois, més tard s’hi establí una unitat de l’exèrcit popular formada per milícies procedents d’Estat Català, que ocupaven algunes torres, com la dels Grifé, havia la Plana Major o la nostra per una companyia d’ametralladores. Més tard la unitat va ser tramesa al front i les torres foren ocupades per families de refugiats principalment provinents del Nord.
Les torres aviat quedaren lliures de refugiats. L’autoritat militar ordenà el retorn de totes aquelles families al seu lloc d’origen i els hi va assenyalar dia i hora per prendre el tren cap el seu destí. Els procediments eren expeditius.
Va començar el retorn dels estiuejants, jo no vaig participar en aquell període de recobrament de les propietats perdudes perquè passava una temporada al balneari del carrer Entença. Segons notícies, les torres recuperades estaven en un relatiu bon estat, però hi havia un veritable garbuix en el mobiliari. Potser entre els refugiats hi havia un amical canvi de mobles. Les noves autoritats de Cerdanyola varen organitzar una exposició dels mobles desperdigats i de propietat desconeguda on els bellaterrencs i altres ciutadans de la comarca hi acudien per la seva identificació i recuperació. Es murmurava, aleshores, que la recuperació, en alguns cassos, havia estat bastant generosa, amb l’argument justificatiu que si el moble no era el mateix, n’havien per dut d’altres de semblants. Al Club Bellaterra no hi havia destrosses, però el mobiliari havia desaparegut i només hi quedava un sillonet de vímet. La pista de tennis continuava igual, segurament les gallines que l’havien ocupat durant aquells anys no tenien instints destructius i el xalet havia servit d’escola per als menuts de Bellaterra. També és possible que alguns mobles servissin per a la calefacció o la cuina, doncs la falta de carbó, petroli i electricitat va ser angoixant durant els últims temps.
Artur Vidal recollint el diploma que l’acredita-va com a cronista oficial de Bellaterra 📷 BELLATERRA 1930-2005/Ignasi Roda Fàbregas
Durant el mes d’agost i després de sortir del balneari vaig passar una quinzena a Bellaterra, amb la torre precàriament amoblada, per referme una mica dels entrebancs soferts. Entre els estiuejants del 1939 recordo la familia Roda Ventura, els Fàbregas, els Llorach, els Ábalo, els Tamburini i també alguns de nous: els Bardella i els Rovira. Crec que aquest any també es va establir a Bellaterra la familia Codina-Vila Puig.
El 1939 va començar el canvi de signe dels estiuejants de Bellaterra. Abans la majoria procedia de la ciutat de Barcelona, però després vingueren d’altres indrets, principalment de Sabadel i també va començar, encara que molt lentament, la transformació de Bellaterra en ciutat residencial.
L’estiu del 1939 fou un periode trist, deixant de banda l’eufòria per la recuperació de les propietats. En general l’economia pública i privada estava en plena bancarrota, trets de la minoria estraperlista que havia començat el seu esplendor per si no fos prou el dia 1 de setembre començava la segona guerra mundial. Va ser un estiu sense activitats col·lectives, el Club Bellaterra paralitzat totalment, això no vol dir que no es fessin alguns partits de tennis a la pista o xerrameques en uns bancs de fusta clavats a terra i que no havien de saparegut o es prengués alguna beguda a l’Hostal de Sant Pancràs, que la senyora Pepita havia restablert immediatament, els diumenges, sortint de missa, que encara se celebrava en un magatzem de darrera de l’Hostal.
ARTUR VIDAL I SOLÀ
(Jutja a Sabadell i Cronista oficial de Bellaterra)
P.ESPINOSA|També podríem encapçalar aquest modest article així: “El nostre deute amb els Buigas o ningú no és profeta a la seva terra”, a l’estil de les novel·les vuitcentistes: però deixem que cada lector el tituli al seu gust.
És possible que molts de Sardanyola sapiguem qui són “els Buïgas”, però no és menys cert que moltíssims més ho ignoren.
No hi ha en poques línies el que “ells” han fet, però sincopant aquest escrit només direm que el “primer Buïgas” que “va descobrir” Sardanyola va ser un il·lustre pròcer que, pel seu meritori fer a Sarrià, aquella vila d’ahir, el va honrar posant el seu cognom a un dels seus carrers, on avui compta Barcelona amb una de les seves millors clíniques.
El “segon Buïgas” té en el seu haver la projecció i construcció a Barcelona del monument a Colom, concurs que com a arquitecte va guanyar sent molt jove, entre 41 projectes nacionals i estrangers més. Després, fora i dins d’Espanya va construir molts altres edificis oficials i particulars, però concretant-nos a la nostra vila de Sardanyola direm que l’Excm. senyor duc de Castro-Enríquez, marquès de Sardañola, comte de Plasència, etc., li va encarregar que sobre les ruïnes del castell de Sant Marçal edifiqués el castell de Sardañola, que avui embelleix i així creiem serà per molts anys el nostre terme.
Aquell insigne arquitecte, l’excel·lentíssim senyor Cayetano Buigas i Monravá, va tenir diverses condecoracions, com la de Comanador de la Corona d’Itàlia, etc.
Passant al “tercer Buigas” (mort aquest any), el senyor Joaquín Buigas i Garriga, mereixeria un monument elevat amb els petits estalvis de les tres generacions de nens i adults de parla castellana que s’han solassat honestament amb les interessants, instructives i alegria històries, nocions i historietes de la seva inimitable revista “TBO”.
Joaquín Buigas ho “va inventar”, ho va redactar, ho va dibuixar, ho va editar, el va dirigir i el va administrar des del primer número fins al dia de la seva mort, i fins i tot després va deixar la pauta a seguir.
Sabíem “tots els de Sardanyola” que Joaquín va passar la seva infantesa a la nostra vila i tenia a Bellaterra una magnífica propietat, avui dels seus hereus?
Sabíem que “ell” ens va divertir amb el seu “TVO”?
Hem arribat ja al “quart Buigas”, amb tractament d’excel·lentíssim i il·lustríssim senyor, per estar en possessió de les condecoracions següents:
D’Espanya: Gran Creu de l’Ordre d’Isabel la Catòlica.
Medalla del Treball.de plata, 1a classe.
Orde del Mèrit Civil.
Medalla de plata de l´Exema. Diputació Provincial de Barcelona, amb caràcter extraordinari.
Medalla d’or, extraordinària, del Cercle de Belles Arts de Madrid.
Medalla d’or al Mèrit Tecnològic, de la Federació Politècnica Espanyola de Diplomats, integrada al Sr.
Bèlgica: Oficial Ordre de Leopoldo.
Txecoslovàquia: Ordre León Blanco.
República Dominicana: Ordre de Duarte, Sánchez i Mella.
Itàlia: Orde de la Corona.
Noruega: Ordre de Sant Olaf.
Portugal: Oficial de l’Ordre de Crist.
Aquestes distincions tan justament guanyades pel “nostre” Carlos Buïgas i Sans, enginyer, propietari del xalet número 58 de l’Avinguda del Generalíssim, a Sardanyola, tan savi com bona persona i amic de tots els seus conveïns, fill de Cayetano Buïgas i germà de Joaquín Buïgues; “el nostre Carlos”, que des de 1926 fins avui ha projectat més de 30 grans fonts lluminoses per tot el món, i innombrables altres fonts d’aigua llum (vegeu detall al llibre de José M. García Rodríguez, Ediciones Caribe, 1961 ), de qui constantment parlen els diaris, diaris i revistes, la ràdio i la TV: Carlos, que des de molt petit ha viscut i segueix vivint a Sardanyola, Sardanyola ni l’ha anomenat mai, ni se’n recorda, ni li ha organitzat un homenatge, ni li ha encarregat una fonteta lluminosa, ni ha posat el seu nom en carrer o plaça, ni li ha nomenat Fill Predilecte, ni ho ha proposat per a la Medalla d’or, de plata o de bronze, ni gairebé se’l coneix i “oficialment” les nostres digníssimes autoritats “ignoren” la seva presència física a la seva vila i “oficialment” també “desconeixen” el seu gran mèrit. Amb tots els respectes, ¿no seria ja hora que els sardanyolencs, amb les seves eficients autoritats al capdavant, ens n’adonéssim oficialment compte i per assabentats que tenim entre nosaltres un “valor mundial”? (P. Espinosa)
Miquel Sánchez amb un grup de col·laboradors de la revista de Sardanyolas durant l’homenatge que es va fer a Josep Maria Cortada (Xane), un dels puntals de la revista, a l’any 2007
Introducció
Aquest document són uns breus apunts històrics redactats de manera improvisada» per Miquel Sánchez al novembre de 2016, per donar resposta a la demanda d’informació que se li va fer, destinada a un treball més ampli sobre la «Revista de Sardanyola» que, en principi, voldríem publicar durant l’any 2017.
En Miquel ens ha donat permís per difondre «online» aquests apunts, encara que en principi no estaven redactats amb aquest objectiu
Pensem, però, que són prou interessants com per proporcionar una primera aproximació a la història d’aquesta publicació, tant atípica per molts motius i que va jugar un paper més que destacat a la vida social i política de Cerdanyola durant els darrers anys del franquisme i els primers de la transició política
Voldríem que aquest document pogués servir, també, com a petició d’informació a totes aquelles persones que puguin tenir informació, dades, o documents relatius a la revista de Sardanyola, i molt especialment a la segona etapa de la publicació. És a dir, la que va començar amb l’arribada del nou equip parroquial, encapçalat per Mossèn Josep Rosell, a Cerdanyola
Número 1 de la revista Sardañola, desembre de 1962
1) L’etapa confessional catòlica (62-70)
El mes de desembre de 1962 es va publicar el núm. 1 de “Sardanyola”, un mitjà de comunicació local, amb periodicitat mensual, de pensament confessional catòlic, dependent de la Parròquia de Sant Marti de Cerdanyola. Des del primer moment la revista va treballar amb subscriptors, hi havia tres llocs per inscriure’s: la Casa Rectoral, el Bar Grau i la floristeria Morera. Per que la gent de Cerdanyola sabés de què anava a la portada hi havia un pessebre, un poema titulat “Nit de Nadal” i un fragment de l’evangeli de la primera missa de Nadal. Els col-laboradors inicials van ser Josep Naudi, Jaume Mimó Llobet, Justiniano Hidalgo Barriuso, Antonio Tomás, A. Ferrer-Dalmau, Ramon Tusal (“Ray”), Francisco de P. Roset, Juan Sala Llargués, Luis Diego i Jaume Marquet Puig. N’hi havia alguns que escrivien amb pseudònim com “Candilejas” (teatre), “Ray” (música), “Anaid”, Jurelius, Luis de Arquer, Encara que la revista s’escrivia gairebé tota en castellà, des del primer moment els col-laboradors Mimó i Naudi ja ho feien en català. Acabava aquell primer exemplar amb dues notes reveladores: 1) “en este número no se insertan anuncios porque ha sido costeado por un anónimo y entusiasta colaborador”; i 2) “Suplemento de la Hoja Parroquial” A l’editorial de desembre 1965 hi ha comentaris sobre França, Rhodesia, Vietnam, Xina i l’Amèrica llatina. El gener de 1967 va celebrar el núm. 50 i deien que estava en ple creixement. La revista publicava una fulla informativa de l’Ajuntament a canvi d’una subvenció econòmica. Alcalde i secretari la feien servir de mitjà publicitari, amb col-laboracions constants, simbol del nacionalcatolicisme d l’Estat confessional. Noves col-laboracions van ser les de Carlos Celso, Octavio Morado, M. Cristina Casas Palau. Els redactors van qualificar el mitjà de “butlleti”. En realitat era molt prim: 4 pågines del suplement de l’Ajuntament i 12 pågines del text periodistic més la publicitat. El desembre de 1968, a partir del núm. 73, es va produir el canvi de nom del butlletí que s’havia dit “Sardanyola” des de la seva fundació. Ara, es diria “Revista de Sardanyola”, nom amb el que es mantindria fins la seva desaparició l’any 1977. S’argumentava que es fela per l’adaptació als nous temps i noves lleis
2) Els meus inicis a la revista (64-70)
Miquel Sánchez vaig néixer el 1943 al barri de Baix de Cerdanyola. Parlavem en castellà a casa i al col-legi; jugàvem al carrer on aprenia el català. Encara que nascut a Cerdanyola, no coneixia que era el poble: ni al col-legi ens ho explicaven ni a casa ho sabien. El meu camí de Damasc, en el qual se’m van obrir els ulls a la veritat objectiva del poble i el franquisme, va tenir lloc l’any 1971. De resultes d’aquest fet, vaig començar a enviar els primers escrits, en forma de carta a la redacció, a la revista “Sardanyola”. El primer escrit que em van publicar va ser “Cuestiones de interés para la población” (març 1964) i el signava com M. Sánchez. El van incloure a les “Cartes al director”. Van seguir d’altres el juny i juliol de 1964, signats com M. Sánchez i M.S.G. Després d’una pausa pel servei militar i estudis d’enginyeria a Terrassa, vaig reprendre les col-laboracions amb diversos articles com “Dónde se esconde el hombre?” (desembre 68), “La calle Santa Ana (gener 69).
3) Etapa de transició de la revista (71-72)
El 14-10-70 va arribar, procedent de la diòcesi d’Urgell, un nou equip sacerdotal a la parròquia de Cerdanyola, encapçalat pel rector Josep Rosell i els nous diaques, aviat sacerdots, Angel Bringué i Ramon Gràcia. Mn. Rosell va ser el director de la revista i Mn. Bringué el sotsdirector. La primera tasca parroquial que van haver d’estudiar va ser la modernització del Casal Parroquial i el nomenament d’una nova Junta Rectora. La revista va quedar per més endavant El nou sotsdirector, Angel Bringué, va escriure algun article com “Palabras…utópicas!” (juliol 71). En la mateixa data es va publicar l’article “Sardanyolés”, adreçat a la reforma de la revista i a la creació d’un nou equip de redactors. El setembre del 71 es va produir una col-laboració molt especial, la de Mn. Rosell, amb un llarg article sobre el Casal Parroquial. Al número de setembre del 72 es va fer pública la nota “Aclaraciones a los lectores”, signada pel sotsdirector. L’arribada del nou equip parroquial encapçalat per Mossèn Rosell va suposar canvis radicals en el funcionament de la parròquia i de la revista En aquesta fase, la revista encara tenia una orientació preconciliar, però ja hi havia algunes coses que no agradaven al poder politic. Va ser legalitzada amb la nova llei de Premsa, del ministre d’Informació, Manuel Fraga, com “suplemento de la Hoja Parroquial, encaminada a proporcionar el pasto espiritual a los feligreses de la parroquia de San Martín de Sardanyola”. A partir de 1971 es va produir la incorporació d’Andrés Salillas Garcia a l’equip de redacció, la qual va constituir una llarga i fructifera etapa de col-laboracions periodístiques, tant en temes d’història com de crònica ciutadana. Esmentaré les més importants: “Sardanyola i Ripollet a principis de segle (1914)” (abril 71); idem (1915) (maig 71); (1916) (juliol 71): (1917) (agost 71); “La canalización del Rio Sech” (novembre 71); “Un primer año de quehacer sacerdotal” i “Carlos Buigas Sans” (desembre 71); “Cruz Roja Española” (abril 72); “El Poligono Badia (maig 72); “El Cementerio Comarcal” (juny 72), “La primera Peña Flamenca de la comarca” (juliol 72); “Sardanyola, orgull del Vallès” i “Vilcom Serraparera” (agost 72). També van continuar com col-laboradors alguns que procedien de l’etapa anterior. Anaid, F. Roset, J. Tabuenca, J. Marquet, etc. En aquesta nova singlada vaig fer diverses col-laboracions i, per no quedar-me curt, vaig utilitzar diversos pseudònims com M.S.G, MASG, Miquel, SAMI, GELSA i Miquel Llamerit: “Infracciones municipales” (octubre 71); “Suministro de butano” (gener 72); “horario recogida de basuras (març 72); “Cuatro preguntas” (maig 72); “La ineptitud en funciones” (juny 72); “Algo sobre los bares y el orden” (juliol 72); “¿Catalán en la escuela?” (agost 72); “¿Como funciona la Seguridad Social” i “Meritxell” (octubre 72); “Calle Santa Ana” i “Ventana abierta” (novembre 72); “La medicina del Seguro a examen” (desembre 72). Eren moments de problemes econòmics i pèrdua de subscriptors. A la revista d’octubre del 72 es va publicar una nota que donava explicacions pels constants retards per culpa de l’equip de treball. Afegia que, entre novembre i desembre, es faria una reestructuració de la revista. En acabar-se l’any 1972, la ysrevista no 100 pessetes. El que no anunciava era el profund canvi d’orientació periodística que s’anava a produir a partir de gener.
4) L’etapa de profunda renovació (73-77)
La modernització de la “Revista de Sardapppnyola” i la seva conversió en un mitjà informatiu al servei de les necessitats del poble, va ser l’objectiu d’aquesta nova i definitiva etapa. Eren anys de repressió i alguns articles havien de sortir sense signatura o amb un asèptic “Equipos de Redacción”, “Equipo de Barris”, “Equipo de Análisis Laborales”, etc. La revista de gener de 1973 va ser el primer exemplar protagonitzat pel nou equip de redactors. La portada era de Jesús Bolinaga i representava un Sant Marti damunt d’un pastis saborós, possiblement el pastis urbanistic cerdanyolenc. Va signar amb “Bolinaga”, “Bolinaga Duba” i “Oh Jesús”. Algunes portades no anaven signades. La primera portada de Maruchi va ser la del juny del 74, sinó m’he descomptat amb alguna anterior. Continuaven molts articles sense ser signats. La Tere Puig va escriure “Ligue, politica y estudio”, la Rosa M. Dumenjó “La Seguridad Social” (febrer 73), el “Xaneta” “¿Que es la televisión?”, l’Angel “La salvación y el cuento de la cebolla” (març 73). Capella Alsina i Xavier Mas “Detrás de cada nombre” (setembre 73), Maruchi/Maruchy i Ignacio Sáez (maig 74), A. Ribera Servent (setembre 74), Alfredo Bienzobas Convenios colectivos” (novembre 74), Prats de Bidasoa “El conflicto chino-soviético” (maig 76), Riviere (jun 76). Altres van ser “Iñaki”, “Fred Holik”, “Manelich”, “Danovich”, Zaratrusta, “Layret Layret de la matinada” Sandokan. De l’etapa anterior, vam continuar Josep Naudi, “Anaid” amb “Ulls del Campanar” (darrera col-laboració setembre 75), l’Andrés Salillas “Que si aqui, que si allá” (darrera col·laboració febrer 74) i jo “Informe”. Vaig continuar amb els pseudònims d’abans, Miquel, MASG, SAMI, GELSA, Miquel Llamerit, i vaig afegir de nous com Miquelius, Mikelius, Miquelet…el Xiulet, Pepet….el Xiulet (des. 74),, Lairet, Lairetel Xiulet (feb 75), (altres Xiulets que van sortir no eren meus), i Domènec Macià (aquest era el que usava a “Mundo Diario” i vaig emprar-lo per la secció “Facta non Verba”), Miquel Sánchez (oct 75). L’estiu de 1973 va servir perquè l’Ajuntament trenqués amb la revista i cancel-lés la col-laboració i la subvenció que feia des de la creació de “Sardanyola”. Evidentment, el model periodístic actual, amb critiques continuades a l’ajuntament i al poder econòmic urbanístic, no servia als interessos dels dirigents. Veien que la revista ja no era confessional católica (submisa i amb espais cedits), sinó que s’havia convertit en un mitjà critic de denúncia. L’escrit de l’alcalde deia que l’Ajuntament havia “decidido publicar una hoja informativa mensual y exclusiva”. L’any 1973 seguia col-laborant en forma de breus notes i algun article. Era una revista encara preconciliar, però que ja acceptava publicar petites coses no compromeses amb el règim, però sense fugir massa d’estudi. Voldria dir ara que, si bé el català l’havia après de nen jugant al carrer, mai me’l van ensenyar ni a les escoles de Cerdanyola ni de més gran a l’escola tècnica de Terrassa. Els estudis a L’Autònoma van ser sempre en català, però, clar, ja havia mort el dictador. Vaig començar a escriure en català, sense haver-lo estudiat mai i això és fort, el maig de 1975 a les pàgines de la “Revista de Sardanyola” i, des d’aquell any, amb totes les mancances linguistiques inherents, ja no he deixat de fer-ho. Es fa estrany haver de dir això, però els que vam néixer a la postguerra vam quedar marcats per molts déficits i mancances i la del català -idioma proscrit pel franquisme- en va ser una més. De les reunions que vam tenir mentre va durar el projecte “Revista de Sardanyola” (1973-77), de la mà del nou equip de sacerdots de la parròquia de Sant Marti, vaig adonar-me’n que hi havia una altra Cerdanyola que jo no havia conegut fins aquell moment. Jaume Mimó Sarrablo, sempre creatiu, coordinava el grup de redacció, del qual l’Angel Bringué seguia com sotsdirector. El Jaume impartia criteris i idees i comunicava vivències d’aquelles que, de petit, havia fet seves al costat del seu pare, a qui acompanyava a “trepitjar el terme municipal: des de la serra de Collserola fins les fonts boscanes i els jaciments de la bobila Sallent-Unyó, Canaletes, turó de Ca n’Oliver, les Antigoses, la Betzuca, la Pedra Piula, etc. El Nadal de 1974 la revista va publicar un editorial on recollia que la revista s’adreçava a “todos aquellos que viven la Navidad cada adia del año: en la fábrica, en el campo, en la oficina, etc…, y que además son capaces de superar la monotona y rutinaria vida industrial y se elevan a cotas más humanas”. Prosseguia dient que el mitjà “respectava totes les opinions”, que el proper any serien prioritaris “els temes locals” i que no podia admetre les pressions que rebia. Finalitzava en adreçar-se a totes les “personas que estén unidas en la erradicación del inmovilismo y trabajen por un bienestar social”. Va ser un moment important per la continuitat del mitjà. D’acord amb la Llei de Premsa, van publicar en aquella data qui integrava la revista: José Rosell Ramonet (director), Angel Bringué Garreta (sotsdirector), i el Consell de Redacció estava integrat per Lluis Almirall, Joan Morera, Josep M. Cortada, Jesús Bolinaga, Rosa M. Dumenjó, Jordi Prat, Xavier Mas, Tere Puig, Ignasi Sáez, Enric Marin, Alfred Bienzobas, Alfons Ribera i Maruchi, “entre otros” Des. 74). La revista va atendre la major part de conflictes laborals que hi havia a la zona: Meler (novbre 74), Indecasa (des. 74), Grace (oct 75), Uralita i Asbestosi (febrer 77), El moviment de barris a través de les Associacions de Veins tampoc va ser negligit (Fontetes, Banús, Gurugú). Al número d’abril del 75, la revista confessava que estava sotmesa “a un implacable ayuno económico”, afegia que la millor Llei de Premsa “es la que no existe”; Una nota annexa al núm. 150 comunicava que la revista tenia un retard d’una setmana a causa de la seva viabilitat administrativa (agost 75). La revista va haver de pujar el preu als subscriptors a 220 pessetes anuals (des. 75). El desembre de 1975 la revista fa públic el Consell de Redacció. El director i el sotsdirector són els mateixos i al consell hi ha la baixa de Rosa M. Dumenjó. Les altes són les de Josep Pinent, Jordi Fondon i Isabel Juanola.
Dibuix de Carles Buïgas a la revista Sardanyola (1965)
El darrer número de “Revista de Sardanyola va ser el 169, abril 1977. Els deutes econòmics a causa de les sancions administratives imposades, van fer inviable la continuïtat de la revista i va restar suspesa.
LLUIS TORRES|Des de Bellaterra.Cat, hem dedicat força temps a la recerca de totes les cròniques de teatre del bellaterrenc Frederic Roda Pérez, que va escriure per la revista Destino dels anys 1963 al 1968. Escanejades totes les portades i pàgines de teatre, les hem enviat a Ignasi Roda Fàbregas, perquè ens va dir que vol reunir-les en una publicació (o potser dos), ja que el gruix de l’obra podria superar els 600 articles. Cal tenir present que la revista Destino dedicava al teatre tota una plana on s’incloïa: articles de fons, crítica teatral, gasetilles i tot allò que tenia a veure amb el mon teatral.
S’entra dins el pati per un ample i alt portal; aquest pati és relativament petit, envoltat per altes parets de pedra; a l’esquerra entrant hi ha uns porxos per als carros i altres estres.
La façana principal és de les més ben conservades: el portal, a punt rodó dovellat; els muntants i llindes de les dues finestres del pis, molt característiques; al mig de la façana hi ha el clàssic rellotge de sol; cal remarcar els seients de pedra als costats de la porta d’entrada al mas. La disposició interior és la de tots els de l’època; la planta baixa és poc utilitzada, s’habilita la part dreta per als masovers. Les altres dependències de la planta baixa s’aprofiten per a magatzems de llegums i demés productes del camp.
No tenim moltes referències d’aquest mas. Un document de principis del segle xvm parla de la família Miró. L’any 1727 una escriptura anomena Lluís Miró.
El propietari (1948) és Fèlix Llobet i Ustrell, domiciliat a Sabadell. En la actualidad forma part de l’Universitat Autònoma de Barcelona.
Mas Can Miró 📷 CEDIDA
L’antic mas està documentat per primera vegada l’any 1293. Fins a mitjans segle XX, l’edifici és la llar i el centre de producció agrícola de tres nissagues de famílies pageses: els Noguera, els Miró i els Llobet. Els Noguera es mantenen com a possessors del mas des del segle XIII fins a mitjans del segle XIV i els primers Miró documentats són de l’any 1434, els quals es mantenen com a possessors del mas fins el segle XX, que per matrimoni passa dels Miró als Llobet.
Situat entre la Vall Moronta, la serra de Puig Delmo i les torrenteres que davallen de la serra de Galliners, el mas va gaudir d’una situació privilegiada, al costat de les terres de conreu, els corrents d’aigua i els boscos de la serra. Forment, blat, espelta, bous, vaques, vedelles i ases, constituïren els productes econòmics que cultivaren els primers propietaris; més endavant, s’hi afegí un important conreu de vinyes.
Simultàniament a l’activitat pagesa, el mas no ha estat aliè als fets exteriors com les guerres, les epidèmies i els trasbalsaments socials. Diverses guerres amb França, entre el segle XVI i el XIX, van deixar la seva petjada al terme. També els problemes amb els soldats de Castella i França, especialment els allotjaments i els talls imposats, van afectar la casa Miró. Les guerres dels Segadors i de Separació van tenir incidència a la contrada, especialment perquè els Marimon, senyors del castell, van ser destacats col·laboracionistes de l’autoritat reial, oposats sovint a les institucions polítiques catalanes. Diversos boscos de roures, com el de Can Miró, van haver de ser talats com a contribució per la construcció de galeres i vaixells de guerra. Encara que amb recança, com els altres pagesos del terme, els Miró van haver de contribuir econòmicament a la construcció de la nova església parroquial de Sant Martí de Cerdanyola.
Finalment, la construcció de la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 1971, damunt les terres de la finca de can Miró, va suposar la desaparició definitiva del mas, restant dempeus el testimoni de la masia, especialment la façana principal orientada a sol-ixent. És en aquest edifici remodelat i ampliat on s’allotgen actualment l’Escola de Postgrau i l’Escola de Doctorat, la primera pedra del qual va ser col·locada el 28 d’octubre de 1997.
📷 VDiverses escenes de la vida rural a l’antic mas can Miró, als anys 30 del segle XX.
Escola de Postgrau i Escola de Doctorat. L’edifici de l’antiga Masia Can Miró acull actualment l’Escola de Postgrau i l’Escola de Doctorat de la UAB. La masia can Miró és l’única edificació històrica del campus UAB, i va ser remodelada en els darrers anys del segle XX pel prestigiós arquitecte Eduard Bru.
Fusió de tradició i modernitat, la seu de les escoles de Postgrau i Doctorat és un cas exemplar de com compatibilitzar la conservació del patrimoni i l’articulació d’un espai de treball funcional i dotat de les més modernes tecnologies.
Font: Història del Mas Miró, Inèdit, 2001, Miquel Sánchez i González
BELLATERRA.CAT 