LLUIS TORRES|Des de Bellaterra.Cat, hem dedicat força temps a la recerca de totes les cròniques de teatre del bellaterrenc Frederic Roda Pérez, que va escriure per la revista Destino dels anys 1963 al 1968. Escanejades totes les portades i pàgines de teatre, les hem enviat a Ignasi Roda Fàbregas, perquè ens va dir que vol reunir-les en una publicació (o potser dos), ja que el gruix de l’obra podria superar els 600 articles. Cal tenir present que la revista Destino dedicava al teatre tota una plana on s’incloïa: articles de fons, crítica teatral, gasetilles i tot allò que tenia a veure amb el mon teatral.
Còmic TBO (1917-2017) i Joaquim Buïgas i Suárez (1886-1963) 📷 BETEVÉ
LLUIS TORRES|Compartim aquesta crònica apareguda a L’Esquirol del Vallès a mitjans dels anys 80, per la poeta bellaterrenca Maria Rosa Buïgas i Suárez (1925- 17 de novembre del 2016). L’actor Jaume Pla Pladevall, recorda les trobades culturals a la gran casa de fusta que Maria Rosa es va fer construïr al terreny del seu pare, -l’escriptor i editor Joaquim Buïgas i Garriga-, situada a l’actual Avinguda Bertomeu, molt a prop del Carrer Terranova. El jardí era ple de boniques figures de nans de colors. Els Buïgas han constituit una família de grans il·lustres creadors.Joaquim Buïgas i Garriga (Barcelona, 12 de juliol de 1886 – 2 de gener de 1963), fill de Gaietà Buïgas Monravà, va ser un editor i autor de còmic, guionista, entre d’altres, de la sèrie més popular de la revista TBO, La família Ulises.
JOAQUIM BUÏGAS I GARRIGA
Joaquín Buïgas procedia d’un llinatge familiar molt unit a la història cultural de la seva ciutat natal. El seu avi matern, Miquel Garriga i Roca, va ser l’arquitecte del Gran Teatre del Liceu; el seu pare, Gaietà Buïgas i Monravà, l’autor de 800 obres mundials, entre elles el Monument a Cristòfor Colom; el seu germanastre, Carles Buïgas, va dissenyar les fonts lluminoses de Montjuïc i era cunyat de la pintora i dibuixant Josefina Tanganelli, que estava casada amb un altre germà seu.
JoaquimBuïgas era un senyor d’una personalitat extraordinària, d’una distinció atàvica sorprenent. Era tot un gentleman, conservador amè inesgotable.
Les seves històries, els contes, les anècdotes eren sempre del major interès per a tothom.
Parlar del meu pare amb limitació d’espai és molt difícil, ja que de les seves activitats en diversos camps, n’omplirien llibres.
Fou creador de la primera revista infantil espanyola, (TBO), el tiratge de la qual sobrepassà la fabulosa xifra de més de 350.000 exemplars setmanals; també s’enviava el periòdic a Sud-Amèrica. Tenia els dibuixants més ben dotats d’Espanya i de l’estranger, amb els quals era molt exigent: volia que interpretessin amb exactitud les seves idees.
EI TBO ha representat la lectura de moltes generacions: dels infants, les primeres lletres, i dels grans, els primers records. Fins i tot Ramon Menéndez i Pidal, president de la Real Academia Española, al seu xalet de Madrid, llegia totes les nits el TBO abans d’anar-se’n al llit a somiar en castellà, en «Don Orduño, en el Cid» i «Doña Gimena», i és que molts dels personatges encisadors del TBO tenen semblança amb els Amadis de Gaula, dels Don Favila i els Don Quijote dels «Cid», personatges que surten per la geografia i la història d’Espanya.
El nom té una transcendència, ja que el diccionari de la «Real Academia Española» recull la paraula «tebeo com a sinônim de revista infantil. A Madrid, el 15 de febrer de 1977 s’institueix un premi amb el nom de Joaquim Buïgas i Garriga per a premiar la millor obra de la premsa infantil i juvenil.
Joaquim Buigas era un refinat intel-lectual. Publicà molts llibres de narrativa catalana. Des d’Amèrica, molt jove encara, ja enviava comtes i narracions a periódics de Barcelona i Amèrica
Un dels comtes, l’he trovat a La Veu de Catalunya, editat el dijous 5 de maig de 1910 i (dedicat a Josep Carner regraciant una endreça) intitulat L’ocell que està de broma. Joaquim Buïgas és un notable contista de gran fluïdesa idiomática. Les seves narracions es publiquen a la II-lustració Catalana dirigida i finançada pel patriarca de les nostres lletres, Francesc Matheu. Aquests comtes arriben fins a la taula de Matheu des de punts molt allunyats d’Amèrica procedents d’hi sendes agrícoles situades a la vora de cabalosos rius, al bell mig de les selves verges o perduts en les immenses pampes on Buïgas compartia la seva vida amb els gautxos callats, destres i valents de Martín Fierro. Ell escolli des de la seva joventut el galopar dels cavalls, la natura oberta, empunyar el rifle, obrir-se pas per la jungla tancada; i enfrontar-se amb les feres.
Al mig del Chaco va conviure amb els guaranis i n’aprengué el llenguatge. Els seus amors foren la familia, els llibres, i la natura.
LLUÍS TORRES|Compartim el Poema llegit per Calassanç Ubasarti Teixidor al Saló de Cent, amb motiu de lliurar-li al català universal de l’aigua i llum, Carles Buïgas (Barcelona, 18 gener 1898 – Cerdanyola del Vallès-27 agost 1979), la medalla d’or de la ciutat de Barcelona, el 26 de gener de 1970.
Carles Buïgas 📷 ARXIU Museu de Cerdanyola del Vallès
GUSPIRA DIVINA
A en CARLES BUÏGAS, enginyer genial.
Quan tot en el nores encar dormia brollant de les mans seves aigua i llum, creà l’Etern uns mons de fantasia com si jugués a fer sers vius amb fum.
I bo i mirant les seves creatures clamava Déu: Tot és ben bo i bonic: rodeu pel gran espai amb lleis segures, que el càlcul meu abasta el gran i el xic.
Del viu llampec d’eterna Saviesa, una guspira en té l’home mortal, que, en resplendir, ens sembla més encesa si a dins la porta un home genial.
Bo i somniat en nits de llums d’estrelles, fent poesia amb l’aigua i el color, un Bon Barceloní, de meravelles.
Aquell fulgor diví d’intel·ligència treballa i va encenent noves visions; són conjuntades poesia i ciència que fan d’un caos, llum de creacions.
Té un geni que m’inspira a cau d’oïda per fer encara un món nou per la Ciutat: sonora llum, teatre ple de vida, somni poètic, fet realitat.
BARCELONA! Oh tu que tan bé lligues matèria i esperit com a ideal, al geni que tu tens, CARLES BUÏGAS que a punt ja et té un «Teatre Integral», sabràs aixecar, aimant de la bellesa, per ell i per a tu aqueix monument; d’una Ciutat que arreu té fama estesa de bonica, en serà l’himne vivent.
Has d’ésser, com ell vol, sempre primera en ardor de treball i formosor; i com sortint d’eterna primavera serà el teu cant, pel món, tot llum i so.
CARLES, avui nostra Ciutat t’honora en fer brillar el seu or damunt ton pit; porta’l joiós; és dring de veu sonora d’un poble que essent gran, sap ser agraït.
BELLATERRA.CAT 