BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 2 de setembre de 2024

LLUÍS TORRES|Compartim aquesta narració apareguda a L’Esquirol del Vallès a mitjans dels anys 80,  per la poeta bellaterrenca Maria Rosa Buïgas i Suárez (1925- 17 de novembre del 2016). L’actor Jaume Pla Pladevall, recorda les trobades culturals a la gran casa de fusta que Maria Rosa es va fer construïr al terreny del seu pare, -l’escriptor i editor Joaquim Buïgas i Garriga-, situada a l’actual Avinguda Bertomeu, molt a prop del Carrer Terranova. El jardí era ple de boniques figures de nans de colors.

M.ROSA BUÏGAS* Jo coneixia un hortalà que es féu vell de tan aixafar terrossos, fer solcs, sofrar les vinyes, collir raïms, posar canyes a les mongeteres, lligar escaroles, regar les tomaqueres, arrencar cebes, alls i patates, fer reguerots, treure les herbes del camí, cremar fanals, buscar cargols, plegar ametlles i olives, abastar fruita, recollir llenya, sembrar blat, etcètera.

Sembla que encara el vegi pel caminet de la vinya, amb les arpelles a l’espatlla, el cistell al braç curull d’espigalls de col i capces de bróquil i, xano-xano, fent via cap al poble.

En Quimet tenia un xic de pretensió per la seva habilitat d’expert podador d’arbres fruiters, ja que sabia ben bé el lloc on havia de clavar la destral o les tisores per treure la fusta vella.

I quan apuntava la primavera, contemplava embadocat les gemes i les prometedores tiges que la saba renovadora feia créixer.

En Quimet era ferreny, ulls de falcó, mirada esquerpa, veu eixuta, el rostre cremat per la intemperie i colrat per les solellades d’estiu, el clatell ple de clivelles, ample d’espatlles, i bons bíceps, curt de cames, rabassut i llis de panxa.

Desconfiava de tothom i era tossut com una mula, caminava a poc a poc i estava assabentat de tot el que passava al poble i, com a bon pagès, no estava mai content del temps.

Si ja feia dies que no plovia deia: -Recoi i quin eixut! L’espiga no granarà.

I quan plovia en abundància, comenta- va:

-Amb tanta aigua, es podriran les escaroles i els cargols es menjaran les cols.

Quan feia molt de sol solia dir:

Amb aquesta rescalfada es rostirà la trepadella.

Si bufava el vent, repetia:

Aquestes rafegades esqueixaran les branques dels presseguers i escampa ran el blat.

I si el dia era quiet, sense estridències, anava cavil-lant i remugava entre dents: -Aquesta calma no m’agrada gens, em sembla que el dia acabarà malament…

Quan va començar a treballar a can Fura, el jornal li pagaven a ral. S’emportava l’esmorzar al tros; dins el cistell la vianda que havia sobrat del dia abans i una arengada rovellada dins el butxacó del gec posada igual que una ploma estilogràfica.

Assegut al marge de la vinya es menja- va l’arengada a pessics, amb una llesca de pa enfarinat i ben regat amb un trago de vi negre del bot.

Cada jorn feia les mateixes coses i quan caminava sempre guaitava a terra per no trepitjar cap Ilimac.

En arribar a casa solia sobrar la seva mare asseguda prop del portal apedaçant-li els pantalons o bé triant guixes per treure’ls aquella marieta negra que se’ls fa dins la tavella.

Mentrestant, l’oncle conco (1) feia anar amb el peu el ventall de damunt la taula per esquivar les mosques que s’aturaven damunt el tall de cansalada. La salutació d’en Quimet en entrar a ca
sa seva era un: Coi!», alhora que clavava una guitza al gat, que fugia corrents, deixant un cap de pollastre mig rosegat damunt els cairons del menjador.

Aquell final d’estiu, després de la collita, i quan ja tenia el ví a les botes, es casà amb la filla de la Madroneta de Can Llufa, amiga de la mare.

La Rosa era una bona mossa, eixerida, riallera i bondadosa, portava el pòndol (2) de la casa i treballava més que el ruc, però al cap de dos anys de casats i en parir la primera criatura, una mosseta vermella com un sol, ploranera i robusta com son pare, la infortunada jove mori del part.

El dia de l’enterrament, al matí el seu home encara anà a la vinya a despampolar, mentre els veïns entraven i sortien de casa seva com un eixam d’abelles.

Havent dinat l’enterraven; en Quimet anava darrera el taüt amb el cap baix i la gorra a la mà; després seguia la comitiva formada per gairebé tot el poble,

ja que la Rosa morí en unes circumstàncies que feien exclamar a les ploraneres:

-I, ara, què farà aquest home, amb l’angelet de Déu que li ha deixat la difunta! Pobre Quimet! Pobre Quimet! Ja no farà res més de bo!

I aquestes lamentacions duraren fins al cementeri, on deixaren la malaguanyada Rosa, en pau descansi.

La filla d’en Quimet, la Roseta, anà creixent juntament amb els polls, les oques, la truja i les mosques. I quan fou una bona mossa, un dia la parenta de Vic la convida a la festa major i en el ball de l’envelat es prendrà de la noia un jove de la Bisbal, amb el qual es casà després de la collita. La noia visqué en una caseta emblanquinada i amb flors a l’eixida al poble veí de Vullpellac. D’ençà del casament de la filla, en Quimet es quedà sol, ja que també havia perdut la seva mare i l’oncle conco. Els diumenges s’afa itava, es mudava, es calçava les espardenyes noves i feia cap al cafè a jugar al cau, bo i prenent la barreja. Quan estava tip de fer el cau, recau i Sant Vicenç, embolicava un cigarret amb un paper fi, el llepava i l’encenia amb una metxa d’un metre, que es treia de la faixa. S’acomiadava dels companys amb un: «Apa, adéu-siau, i retornava a casa, xano-xano; a mig camí se li apagava el cigarret, i el duia en ganxat al llavi fins que es posava a jeure.

A punta de dia, a la primera passada dels ocells, ja enfilava el caminet de la vinya, seguint la mateixa rutina passaven tardors, hiverns, primaveres i estius. Un bon dia, quan ja era avi, un veí i amic, el Cisquet de Cal Xirabeca, li aconsellà que es tornés a casar, puix que necessitava una dona per endreçar-li la casa, per rentar-li la camisa dels diumenges, per fregar la terrisa, apedeçar-li els pantalons, sargir-li els calçotets, treure la femta del porc, donar el gra a les gallines i als polls, els lletsons als conills i per portar-li la manduca al tros. Escolli per muller una dona soltera amb bigoti, faccions de mostela, xafardera com una llevadora i cansada de fer de minyona a casa d’una senyora de Valldoreix. Les veïnes tafaneres s’assabentaren del pensament d’en Quimet a Cal Xiulet, el carnisser:

-Goita, que no ho saps? En Quimet es casa!

-Ah, si? Amb qui?

-Amb una tal Pepeta.

-Doncs, mira que farà sort aquesta dona, ja que en Quimet té molts quartets, fa vi quasi per tot l’any. Però la dona d’en Quimet no era gaire afortunada. L’endemà del casori, a les cinc del matí, el seu home la tragué del llit amb una estrebada, bo i dient-li: Teniu molta son a les orelles, mestressa, el cap viu, el cap viu mentre es cordava les vetes dels calçotets llargs.

La Pepeta, fent el ploricó, anava contant als veïns que en Quimet la treia del Ilit molt d’hora cada matí; a ella, que havia portat a la casa tants llençols brodats!

Però, més tard, ja es resignava quan veia la truja al corral, el ruc a l’estable tres pernils i una penca de cansalada al salador, les llonganisses i els bisbes penjats al rebost, els conills i les gallines a l’eixida, la gerra de la mel al prestatge de la cuina, els ous al ponedor, la bota al celler, els codonys, les avellanes i les ametlles damunt la taula, les patates sota el llit i els testos de la finestra curulls de clavellines.

La dona, per rescabalar-se dels maltractaments rebuts, gairebé sempre tenia la taula parada i convidava els seus parents a atipar-se de valent.

Una cosina llunyana, un nebot de Rubí i una amiga de servei eren els seus hostes preferits, per als quals encetava els pernils, les llonganisses i els bisbes. I endrapaven els suculents tiberis que preparava la Pepeta. Ja que havia estat una excel-lent cuinera i sabia fer estofats de conill, brous de gallina, carn de perol, llom amb prunes i sagí amb panses i pomes. Solia fer aquests guisats després de la matança del porc. Aquest dia era de gran tragí per a la Pepeta. La mocadera de Can Martinet hi anava de bon mati. En Quimet feia una fogaina per fer bullir l’aigua de la caldera. Els gibrells eren curulls de carn. La Pepeta feia els tastets. La ra lligava les botifarres.

El dinar d’aquesta diada era molt substanciós: un prou ple de llunes i, d’entrant, la carn magra amb prunes i pinyons; per postres, figues seques, nous, avellanes, un dolç codonyat | arrop, un cafè i una copeta de ratafia i anis. L’enllepolida mocadera s’aixecava de taula amb la cara encesa com un sol, i la Pepeta, les galtes vermelles com una cirera madura; havent dinat, reprenien la tasca. La màquina no parava de farcir budells, que s’anaven inflant de carn i pebre.

En Quimet penjava els darrers fuets a les canyes del rebost i la mocadera, amb el paquet del present, s’acomiadava tot dient: -Adéu-siau i fins l’any que ve, si Déu vol.

En Quimet es queixava a l’amic de Can
Xiribeca que la dona tenia molts convidats. En Cisquet es treia la gorra, es rascava el cap i responia:

-Ja ho veus, Quimet, si la dona té parents amaneix escuradents! Bé, així ho diu el refrany i és una bona veritat.

La Pepeta era una gata maula i molt llaminera; cada matí es comprava a Can Sabat coca ensucrada amb pinyons i cireretes i se la menjava d’amagat amb dues preses de xocolata i un tessó cu rull de cafè amb llet de cabra, que feia un tel d’un dit de gruix, ben ensucrat amb quatre cullerades curulles de sucre. I si es trobava dèbil, es prenia un gotet de mistela amb un rovell d’ou. En arribar el seu home a casa, donava un cop de puny a la taula i deia: -Recol, que n’ets de bleda! Que no veus, tanoca, que la carn d’olla és freda?

I, anant-se’n cap a l’eixida, remugava
entre dents: -Vaig estar més encertat en comprar la truja; amb la dona m’he «etivocat». La Pepeta a migjorn havia de portar-li la minestra al tros. Durant l’àpat el seu home no li deia res, ni ase ni bèstia. -Ai, mare, quin home més mussol que he arreplegat!- exclamava la Pepeta.

i, no podent aguantar més el mutisme d’en Quimet, li preguntava-: Que t’agrada el bacallà?

I ell restava mut, mentre amb una llarga espina del peix s’escurava els queixals. Després clavava queixalada al tomàquet i feia un trago amb un lleu xerriquet…

El que preocupava molt la Pepeta era que, al seu home, de tall només li agra- dava el bacallà i les arengades amb mongetes; tenia fòbia a tots els talls de carn, especialment els d’aviram, i davant d’això, tots els pollastres que criava els havia de vendre al mercat, encara que no els paguessin tan bé com ella volia.

Malgrat el mutisme del seu home i la tossuderia de menjar bacallà, la Pepeta, a les tardes, quan enllestia la tasca, asseguda al portal bo i xerrant amb la veïna Francisqueta, teixia una bufanda per al Quimet amb trossos de llana gruixuda de tots colors.

Quan la tingué enllestida, en Quimet va rebre el present amb satisfacció i per expressar-ho, engegà un «Recoi!» sostingut en to major.

El diumenge següent l’estrenà per anar al cafè a jugar al cau, i els seus companys quan veieren la bufanda exclamaren:

-Vatuadell, deus anar molt calent amb aquesta peça!

-Vataudena, l’ha feta la dona.

En Quimet, aquella tardor, es vengué una càrrega de vi i li pagaren molt bé, ja que el d’aquell any feia força grau. I dels beneficis obtinguts comprà una cotilla a la Pepeta, que ja s’ho ben mereixia, l’abnegada dona.

Però li hagué de fer el baster del poble, puix que, per a sostenir aquella màrfega de palpissos i prominències, havia – d’ésser molt reforçada! L’home es comprà unes ulleres per poder llegir «La Vanguardia>> i es féu adobar la dentadura per un especialista de Sabadell. – I en Quimet, amb la bufanda i les ulleres, i la Pepeta amb la cotilla i menjant coca ensucrada, visqueren un grapat – d’anys i acabaren els dies de la seva vida revifant el foc de la llar a l’hivern i a l’ombra de la figuera a l’estiu, amb la – bona companyia del gat, del gos, dels polls, de la truja i de les mosques… (Mª. ROSA BUIGAS)

(1) Germà de l’hereu quan resta fadrí i continua vivint a la casa pairal (nota de l’editorial).

(2) Govern (nota de l’editorial).

*MARIA ROSA BUIGAS, nada a Barcelona, filla del escriptor i editor JOAQUIM BUIGASI GARRIGA. L’any 1968 publicà el llibre de poesies «Dient coses….. En 1973 un segon volum, El Signe del Matí. El 1976 publica el llibre «Més lluny de l’estranger, narracions de temes irónics d’avui i d’ahir. En 1979 publica «De verdes i de madures», continuant les narracions de fina ironia. El 1981 publicà -El cementiri dels elefants novel-la psicològica profundament humana i el 1984 publicà L’aranya roja diverses històries de gran imaginació i acurada observació.

Diversos compositors catalans han musicat algunes de les seves produccions liriques, que així han passat a patrimoni popular, acollides com han estat en gravacions i discs que han convertit en il-limitada i permanent l’orbita de llur difusió.

Font: L’Esquirol del Vallès