Crec que era el 2010 quan la revista SNOB em va demanar un conte. Els qui coneixien Rússia em van assegurar que era un projecte important i fresc, innovador, que pretenia aplegar veus creatives de tota mena i tendència, a escala nacional.
Com us podeu imaginar, em vaig sentir molt honrat que pensessin amb mi des de latituds tan llunyanes, i en efecte, vaig escriure un conte que va aparèixer en aquest número. (Per cert, pagaven molt bé).
Acabo de saber que Putin ha tancat la revista.
Jo estic totalment a favor de que s’enviïn armes a Ucraïna. El que més em sobta d’aquesta crisi, de fet, és que l’esquerra estigui tenint un paper tan estúpid i tan pueril. Per què experimenten tanta incomoditat davant d’un país que es defensa? Diuen que a Ucraïna hi ha fatxes. On no n’hi ha? A l’exèrcit espanyol del govern del PSOE i Podemos? Diuen que armes no, que hem de recolzar “les polítiques de la pau”. De debò? Quan Putin t’envia una columna blindada de 60km de llarg? La pau no pot existir sense llibertat. I si els ucraïnesos estan disposats a lluitar per la seva, ajudem-los. I escoltem-los: no ens estan demanant ciris per encendre’ls a concerts de cantautors, ens demanen antitancs. És així de simple.
Dit això, m’agradaria recordar que la primera víctima del règim rus són els russos. A cap lloc del món m’he sentit tan ben acollit com a Rússia. A la Rússia que vaig conèixer hi havia una admiració i un respecte per la literatura i els autors que no he trobat enlloc més. Allà la cultura encara era cultura, no com aquí, on els llibres només són un producte de consum, i res més. Més de 5000 russos són a presó per manifestar-se contra la guerra. Recordem-ho, si us plau.
Al meu entendre això no ha començat el 2022, ni el 2014, amb Crimea, sinó el 1989. Ens deien que l’URSS era l’enemic, perquè eren uns comunistes molt dolents que sempre volien matar James Bond. Ok. El Mur va caure. Els comunistes van desaparèixer de la Història. I doncs? Per què vam continuar assenyalant-los com a l’enemic etern? Els hauríem pogut prometre una futura entrada a la UE a canvi, lògicament, d’una democratització plena. Però no ho vam fer. Enlloc d’això vam plantar míssils a la seva frontera. No era aquesta la manera més ràpida d’abocar Rússia a les mans d’un ultranacionalista com Putin?
El que està passant és una hecatombe, bèl·lica i sobretot moral. I ens involucra tots. Jo mateix acabo de dir que estic a favor d’enviar míssils a Ucraina… que rebentaran tancs… conduits per nanos de vint anys… que potser siguin lectors meus… És per plorar.
Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 11 juliol 1965) va ser alumne del Col·legi Claret de Barcelona. Posteriorment, no va acabar els estudis de dret, però es va llicenciar en antropologia a la Universitat de Barcelona, especialitzant-se en estudis de l’Àfrica. Ha col·laborat activament als diaris Ara i La Vanguardia. D’aquest últim, va plegar voluntàriament el mes de març de 2015 després de ser censurats dos dels seus articles.
Va viatjar dos cops al Congo a la dècada del 1990 per acabar la seva tesi doctoral. Va haver d’abandonar el país a causa de la guerra civil quan va començar a escriure La pell freda, el llibre que el va llançar a la fama: 32 edicions en català (2012) i drets de traducció en 37 llengües. Arran d’aquest èxit, obtingué el premi Ojo Crítico de RNE el 2003. Existiren rumors d’una versió cinematogràfica dirigida per David Slade, però finalment va ser dirigida pel director francès Xavier Gens i es filmà a Islàndia.
L’any 2000, publicà Pallassos i monstres, una obra de divulgació que narra la història de 8 dictadors africans que van governar els seus països amb mà de ferro, com Idi Amin, Jean-Bédel Bokassa, Banda, Mobutu Sese Seko, Sékou Touré, Haile Selassie, Macías i Teodoro Obiang Nguema.
Anys més tard, l’escriptor aprofitaria els seus coneixements de l’Àfrica i del Congo per escriure una novel·la centrada en l’explotació del país pels europeus. En Pandora al Congo, Piñol narra la història d’un jove gal·lès que viatja al Congo amb dos aristòcrates a explotar una mina i que, posteriorment, explica la seva història a un periodista en temps de la Primera Guerra Mundial.
El 2013, guionitzarà un dels relats recollits en la seva obra Les edats d’or per a la realització de la pel·lícula El bosc, que narra una història fantàstica situada en l’Aragó rural als temps de la Guerra Civil espanyola.
Després d’iniciar-se en el gènere de les narracions curtes amb Tretze tristos tràngols, va escriure Victus, la seva primera novel·la en castellà. És de gènere històric i fou publicada per l’editorial La Campana el 2012. L’obra conta la història de Martí Zuviría, que amb 98 anys, narra des de Viena i just abans de la Revolució Francesa, les seves memòries com a ajudant d’Antoni de Villarroel durant la Guerra de Successió. Va vendre més de 200.000 exemplars en castellà i català. Vae Victus és la seva seqüela.
Font: Albert Sánchez Piñol, Wikipèdia
BELLATERRA.CAT 